Hola, em dic Alina i vaig a narrar-vos la història de la meva vivència personal a casa, durant el període de temps que va durar la crisi econòmica.
A casa les coses, mai han anat del tot bé, però, des de que va començar tot aquest tema, han anat de mal en pitjor, l’ambient a casa és prou depriment i per més que vullga em costa prou poder concentrar-me en els estudis. La meua mare, al començament d’aquesta situació em va dir d’anar a viure amb la meua germana per poder estar millor i ho vaig fer, però, res va millorar, tenia que anar a casa per a dormir, i moltes vegades no podia estar a casa de la meua germana, perquè com que és un pis compartit, no hi ha llits i de vegades els seus companys havien d’emprar l’ordinador o necessitaven l’escriptori i a la fi, vaig tornar a casa. Al finalitzar el primer trimestre les meues notes no van ser roïnes, però, en comparació amb les d’abans eren prou baixes. Les vacances de Nadal, van transcórrer lentament, vaig passar la majoria dels dies a casa d’Irene, una companya de classe.
A mitjans del segon trimestre vaig decidir parlar amb la tutora, perquè necessitava ajuda, per a poder continuar a l’institut i ella em va dir de parlar amb la psicòloga que amb molta simpatia es va oferir a ajudar-me en tot el que estiguera a les seves mans. Va telefonar a casa per quedar amb els meus pares, per parlar de la situació des del seu punt de vista, però, encara que la mare va tractar de convèncer-lo el pare no va cedir, açò va fer encara més difícil posar una solució, però les meues esperances no van acabar mai i vaig continuar amb els meus plans. La psicòloga ens va proposar de telefonar als treballadors socials, per veure si podien oferir-nos una ajuda econòmica. Durant el procés que va durar, el que vingueren els treballadors socials i decidiren si podien o no donar-nos l’ajuda, pel benestar meu, la psicòloga en va deixar anar a casa seva per a poder estudiar sense cap tipus d’impediment. Les coses per a mi van anar millorant però a casa tot continuava com sempre, crits, més crits, discussions... Just el dia que va acabar els segon trimestre al arribar a casa amb les notes, que havien tornat a pujar per tornar a ser les de sempre, vaig trobar a la mare plorant en casa. Les coses empitjoraven, havia arribat una carta que deia que “No” com a resposta del assistents socials. Jo sabia que açò no era tot el que feia plorar a la meua mare, però tenia por de saber més. Vaig agafar les coses decidida a anar-me’n a casa d’Irene a passar les vacances de Pasqua, quan la mare em va demanar que no me n’ananra, que em quedara amb ella i va ser aleshores quan vaig tenir que preguntar, per saber que havia passat. La mare em va contar tot, el pare estava molt estrany, més encara després de que vingueren els assistents, em va dir que li pegava, l’insultava i l’amenaçava amb tirar-la de casa si tornaven els assistents. Vaig demanar-li perquè no m’havia dit res, la seua resposta com ja podia imaginar, va ser que no volia que em preocupara per més coses i també perquè tenia por.
Traducción:
Hola, me llamo Alina y voy a narraros la historia de mi vivencia personal en casa durante el periodo de tiempo que duró la crisis económica.
En mi casa, las cosas nunca han ido muy bien, pero, desde que empezó todo este tema han ido de mal en peor, el ambiente en casa es muy deprimente y por mucho que quiera me cuesta mucho poder concentrarme en los estudios. Mi madre, al principio de esta situación me dijo de ir a vivir con mi hermana para poder estar mejor y lo hice, pero, nada mejoró, tenia que ir a casa a dormir, y muchas veces no podía estar en su casa, porque como es un piso compartido, no hay camas suficientes y teníamos muchas discusiones por el ordenador y el escritorio, ya que solo disponíamos de uno para todos, y al final volví a casa con mis padres. Al acabar el primer trimestre mis notas no fueron malas, pero, en comparación con las de antes fueron muy bajas. Las vacaciones de Navidad pasaron lentamente y las pasé más que nada en casa de Irene, una compañera de clase.
A mediados del segundo trimestre decidí hablar con la tutora porque necesitaba ayuda para poder seguir en el instituto y ella me dijo de hablar con la psicóloga que con mucha simpatía se ofreció a ayudarme en todo lo que estuviera en sus manos. Llamó a casa para quedar con mis padres para hablar de la situación desde su punto de vista, pero, aunque mi madre intentó convencerlo, mi padre no cedió, y eso hizo más difícil encontrar una solución, pero mis esperanzas no acabaron y continué con mi plan. La psicóloga nos propuso llamar a los asistentes sociales, para ver si podían darnos alguna ayuda económica. Durante el tiempo que duró, el que vinieran los trabajadores sociales y decidieran si podían o no ayudarnos, mi psicóloga me dejó quedarme a vivir en su casa para poder seguir estudiando sin ningún tipo de impedimento. Las cosas para mi fueron mejorando pero en casa todo seguía como siempre, gritos, más gritos y discusiones... Justo el día que acabó el segundo trimestre al llegar a casa con las notas, que habían vuelto a subir para volver a ser las de siempre, encontré a mi madre llorando. Las cosas empeoraban, había llegado una carta que decía "NO" como respuesta de los asistentes sociales. Yo sabía que eso no era todo lo que hacía llorar a mi madre, pero sentía mucho miedo de querer saber más. Cogí las cosas decidida a irme a casa de Irene a pasar las vacaciones de Pascua, cuando mi madre me pidió que no me fuera, que me quedara con ella y fue entonces cuando no tuve más remedio que preguntar qué es lo que había pasado. Ella me contó todo. Mi padre estaba muy raro, más aún después de que vinieran los asistentes, me contó que le pegaba, la insultaba y la amenazaba con tirarla de casa si estos volvían. Le pregunté porque no me había contado nada antes, y su respuesta como ya podía imaginar fue que no quería preocuparme y también que tenía miedo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario